Toni Puigdomènech

Pàgina d'inici » 7. CONTES » El sentit de la vida

El sentit de la vida

Caminava pel cami empedrat que vorejava el bosc y que s’enfilava pel turó on hi havia el temple, quan va veure una silueta a l’altre extrem que descendia. Va saber de seguida que era el mestre, doncs caminava lleuger com una fulla, com si gairabé no toqués al terra. Va córrer cap a ell i quan va ser al davant es va inclinar en senyal de reberència.

– Mestre!- Va dir esbufegant encara – Finalment té trobat.

– bon dia.- va dir el mestre sorprès. I s’inclinar davant del foraster amb la mateixa reberència- Que et puc ajudar amb alguna cosa?

– Crec que sí!- va dir – La gent del poble diu que sou molt sàvi i això anima la meva esperança. Fa molt de temps que, després d’abandonar-ho tot, viatjo intentant esbrinar la qüestió fundamental que incombeix tot ser humà. He visitat molts llocs, he conegut molta gent i molts mestres, però encara no he trobat la resposta.

– I quina és aquesta qüestió tan important que et manté cec davant de la vida que et passa per davant?

– Doncs justament això!- va exclamar sense poder disimular la seva exaltació- L’objecte de la meva  recerca no és altre que el sentit de la vida! Què hi pot haber més important que això?!

El mestre va respirar profunda i calmament, i va evitar riure. Va estirar el braç i va senyalar una de les inumerables pedres que hi havia en el camí.

– Tú em sabries dir per qué aquesta pedra está aquí i per què té justament aquesta forma i aquest color?- va preguntar amb un to curiós- Es a dir, de totes les infinites possibilitats de l’existència, de tots els milions de pedres que hi ha al món, de tots els llocs que hi ha i de tots els temps que han existit i existiran; tu em sabries dir quin sentit té que ara justament aquesta pedra estigui ni més ni menys en aquest lloc amb aquesta forma i aquest color?

L’home el mirava perplex- No senyor- va dir.

– Aleshores,- va dir el mestre- perquè no ho abandones tot i intentes esbrinar-ho?

L’home estava cada com més confós. Aquell mestre era molt respectat i li hauria agradat donar una resposta creativa però no entenia de cap manera on volia anar a parar. Finalment va respondre la única cosa que li passava pel cap.

– Francament mestre,- va dir- em sembla uma absurda perdua de temps. Doncs consider-ho que és impossible de saber i que no ho necessito per res.

– Aleshores,- va dir el mestre somrient compassivament – Per què perds el temps d’aquesta manera.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: