– Perquè em costa tan confiar en mi?- Va preguntar en aquesta ocasió l’esquirol al mussol.
– És difícil confiar en un mateix si els pares no ho han fet.
– I per què no ho fan els pares?
– Perquè els seus tampoc ho van poder fer. Ni els pares dels pares…
– Però així no arribem enlloc!- Va exclamar l’esquirol
– Tens raó…
– I què puc fer doncs?
– Deixar d’esperar i començar-los a valorar. Quan tu els puguis valorar i respectar a ells tal com són, també ho faràs amb tu.
– És difícil.
– Des de la víctima sí.
– Què vols dir?
El mussol va somriure, el va mirar directament als ulls i li va dir:
– Quan jo et miro, et veig, et reconec i et valoro profundament. Independentment del que fas, dels teus èxits o de les teves dificultats.
Perquè no et jutjo, et comprenc i et veig en el fons, més enllà de totes les emocions i dels pensaments que et confonen. I el que veig és preciós. Per això confio plenament en tu.
– De veritat?!
És clar! I de la mateixa manera em miro a mi i als meus pares, també als teus i a totes les persones. Tu també ho pots aprendre a mirar així.
– i li va picar l’ullet mentre va afegir- Val la pena!