– Perquè em costa tan confiar en mi?- Va preguntar en aquesta ocasió l’esquirol al mussol.

– És difícil confiar en un mateix si els pares no ho han fet.

– I per què no ho fan els pares?

– Perquè els seus tampoc ho van poder fer. Ni els pares dels pares…

– Però així no arribem enlloc!- Va exclamar l’esquirol

– Tens raó…

– I què puc fer doncs?

– Deixar d’esperar i començar-los a valorar. Quan tu els puguis valorar i respectar a ells tal com són, també ho faràs amb tu.

– És difícil.

– Des de la víctima sí.

– Què vols dir?

El mussol va somriure, el va mirar directament als ulls i li va dir:

– Quan jo et miro, et veig, et reconec  i et valoro profundament. Independentment del que fas, dels teus èxits o de les teves dificultats.

Perquè no et jutjo, et comprenc i et veig en el fons, més enllà de totes les emocions i dels pensaments que et confonen. I el que veig és preciós. Per això confio plenament en tu.

– De veritat?!

És clar! I de la mateixa manera em miro a mi i als meus pares, també als teus i a totes les persones. Tu també ho pots aprendre a mirar així.

– i li va picar l’ullet mentre va afegir- Val la pena!